Cultura

El pianista portuguès Edgar Cardoso oferirà dos concerts al MEAM (Museu Europeu d'Art Modern) on presentarà, en solitari, diverses obres portugueses.

En el concert del 29 de juny ens presentarà l'obra del compositor de Oporto del segle. XIX Miguel Ângelo Pereira.

I el 2 de juliol ens presentarà obres del pianista de jazz i compositor contemporani António Pinho Vargas.

ABANS QUE ESPANYA existís com a tal, Portugal i el comtat de Barcelona -gènesi de la Catalunya moderna i integrada des del segle XII en una unió dinàstica amb la Corona d’Aragó - eren entitats polítiques definides amb relacions entre si.

Com a pobles peninsulars, amb vocació marítima i comercial, portuguesos i catalans han tinguts des de llavors innúmeres ocasions d’establir contacte i coneixement mutu.

Al llarg dels segles aquests contactes de vegades foren intensos -per exemple al període de la guerra dels segadors i de la restauració de la independència portuguesa o al final del segle XIX, quan les discussions sobre l’iberisme es trobaven al seu auge - però amb més freqüència va tractar-se de contactes de caràcter episòdic i relativament superficial.

D’entrada, per raons d’ordre geopolític. No es tracta només del fet que Portugal i Catalunya estiguin separades pel gran altiplà de Castella, sinó també, i quasi que diria sobretot, perquè miren en direccions oposades, Catalunya cap al Mediterrani i Portugal cap a l’Atlàntic.

Després, perquè a partir del moment en què Espanya va formar-se, i fins i tot durant el període filipí de la unió dinàstica, entre 1580 i 1640, aquestes relacions s’estructuraven per mitjà de les Corts, la qual cosa no contribuïa a apropar els dos extrems de la Península.

Per això, més que un fil conductor que doni coherència i sentit a aquestes relacions, és l’acció de determinats personatges, en l’àmbit de la política, les lletres o els negocis, que perduren en la memòria històrica com exemples dels vincles entre Portugal i Catalunya.

A l’Edat Mitjana, una breu enumeració començaria, al segle XIII, per la història de l’infant D. Pedro, germà d’Alfons II, que va casar-se amb la Comtessa d’Urgell, Aurembiax, i d’ella va rebre en herència aquest comtat, el qual posteriorment va canviar pel senyoriu de Mallorca i Menorca, amb el títol de Rei, abdicant finalment d’aquestes dues illes a favor de diverses terres i fortaleses conquistades al regne de València.

Més conegut és l’episodi del casament de D. Dinis amb Isabel d’Aragó, filha de Pere II de Catalunya, que va impel.lit pel rei portuguès per signar l’aliança amb Aragó en contra dels designis d’Alfons X de Castella. Santa Isabel, com se la coneix en la història de Portugal, fou reina consort de Portugal durant 43 anys, entre 1282 i 1325, morint 11 anys després, al 1336.

En la mateixa línia d’aproximació entre ambdues cases reials s’inclou també el casament de D. Pedro IV d’Aragó, anomenat el Ceremoniós, amb la infanta Leonor al 1347, filla d’Alfons IV que va morir un any després víctima de la pesta negra.

La inflexió política aragonesa en el sentit d’una reaproximació amb Castella, duta a terme per D. Joan I d’Aragó, i que culminaria amb el casament dels Reis Catòlics, es troba a l’origen d’un darrer episodi, el regnat del Condestable Don Pedro a Catalunya entre 1464 i 1466, proclamat amb el títol de Comte de Barcelona i Rei d’Aragó (D. Pedro V) pel Consell dels Cent. El tron li fou ofert pels catalans, revoltats contra la política de D. Joan II. Però el rei portuguès no fou feliç en les batalles que va lliurar amb les forces lleials a D. Joan II, i després de ser derrotat a Calaf i Cervera, va morir a Granollers i la seva sepultura es troba Barcelona a l’església de Santa Maria del Mar.

En aquesta segona meitat del segle XV, l’expansió marítima de Portugal sembla haver cridat l’atenció d’alguns homes de negoci catalans, doncs hi ha constància de la presència cada cop més freqüent de mercaders catalans als ports portuguesos.

Al període d’or de la monarquia espanyola, que s’inicia amb el casament dels Reis Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, i acaba amb la restauració de la independència de Portugal al 1640, el portuguès més il.lustre amb un paper de relleu en la història catalana fou D. Francisco Manuel de Mello. Militar, diplomàtic i gran escriptor, un dels més importants del segle XVII portuguès, va participar en la guerra dels Segadors, havent deixat una obra de referència sobre aquest conflicte, avui dia de consulta obligatòria.

El vincle entre aquesta guerra i la revolta encapçalada pel Duc de Bragança, que portaria a la Restauració l’ 1 de desembre de 1640, són assumptes àmpliament tractats en la historiografia dels pobles peninsulars. La importància decisiva que la revolta a Catalunya va tenir per l’èxit de la Restauració és reconeguda en la historiografia portuguesa. De fet, segons el comte d’ Ericeira, autor de l’obra canònica sobre aquest període, que data del segle XVII, les ordres del Comte Duc d’ Olivares a la noblesa portuguesa per participar en la guerra de Catalunya foren la causa directa que portà el Duc de Bragança, futur D. Joan IV, a decidir assumir la  direcció de la revolta. La prioritat atribuïda per Felip IV al control de la revolta a Catalunya fou també decisiva per aliviar la pressió militar sobre Portugual després de l’ 1 de desembre.

Un cop segellat el destí de Portugal i de Catalunya en l’àmbit peninsular i europeu -el de Portugal per la recuperació de la independència i el de Catalunya per la seva inserció al regne d’Espanya- les oportunitats de contacte foren menors. Només al segle XIX, amb la difusió de les idees lliberals i del nacionalisme, van forjar-se de nou lligams importants entre portuguesos i catalans, de caire essencialment intel.lectual, al voltant dels ideals i dels projectes lliberals.

Fou a partir de Catalunya, desitjosa de reconstruir l’estat espanyol des d’una base federal i sense cap aliat peninsular que pogués equilibrar el pes de Castella, que sorgiren les primeres propostes iberistes. Aquestes propostes van suscitar un ampli debat a Portugal, que va prolongar-se des finals del segle XIX fins a principis del segle XX, els contorns del qual es troben delineats amb precisió als articles de Maria da Conceição Meireles i de Fernando Catroga. Es diria, això no obstant, que a Portugal els debats sobre l’iberisme van acabar consolidant l’ideari nacionalista.

En l’època més recent, fou també a través de la literatura que van generar-se contactes fructífers i intensos entre portuguesos i catalans.

Precisament l’acció d’alguns intel.lectuals catalans és destacada en alguns articles d’aquest llibre. De tots, el més important deu haver sigut el lusitanista Ribera i Rovira, amic personal de tants escriptors i intel.lectuals portuguesos, amistat àmpliament testimoniada per les innúmeres dedicatòries en els llibres de la seva biblioteca personal donada al Consolat General de Portugal a Barcelona.

Entre aquests llibres es troben algunes preciositats, com un dels primers llibres del poeta Mário Sá Carneiro amb una dedicatòria datada del 7 de setembre de 1914. Se sap que Sá-Carneiro, fugit de París degut a l’eclosió de la guerra, va passar algunes setmanes a Barcelona, doncs hi ha constància de postals que va enviar a l’agost a Fernando Pessoa amb comentaris sobre la construcció de la Sagrada Família.

Un breu inventari hauria d’incloure també l’edició de Os Poetas Lusíadas, la sèrie de conferències que Teixeira de Pascoaes va donar al juny de 1919 a l’Institut d’Estudis Catalans, per invitació d’Eugeni d’Ors, i tanmateix els llibres autografiats per Raul Brandão, José Maria d’Eça de Queiroz, fill del gran escriptor, António Ferro, o Teófilo Braga.

Ja a l’època contemporània, al període de les dictadures, alguns portuguesos que van establir-se a Barcelona van tenir un paper important. Vull esmentar, en particular, la figura de l’intel.lectual portuguès Manuel Seabra; la seva obra d’escriptor, assagista i traductor va exercir una influència important en l’apropament entre portuguesos i catalans.

Però  no només de literatura viu l’home. Un altre factor que sempre ha apropat portuguesos i catalans és, naturalment, el comerç. Un dels trets que compartim és el fet que tots dos països tenim una llarga tradició vinícola. Com a gran productor de suro, Portugal va atreure des del segle XIX l’atenció d’alguns empresaris catalans, pioners en el desenvolupament de la indústria surera a Portugal, a l’Alentejo i a l’Algarve, tal com demostra un estudi recent sobre la matèria2.

No obstant això, va ser la restauració de la democràcia, la creació  de l’Estat de les autonomies, el que va restituir a Catalunya un important marge d’acció propi i, molt particularment, l’adhesió d’Espanya i Portugal a les Comunitats Europees al 1986 el que va provocar una alteració qualitativa en les relacions de Portugal amb Catalunya.

La solidaritat ideològica entre els règims de Salazar i de Franco mai no va traduir-se en un veritable apropament entre els dos països en termes econòmics o culturals. En aquest període, la política externa portuguesa es regia encara per un prejudici anticastellà i s’orientava de manera pràcticament exclusiva a la defensa de les colònies. Durant els anys següents a la instauració de la democràcia aquest sentiment va continuar existint.

La integració del dos Estats Ibèrics a Europa va provocar una veritable revolució en les relacions peninsulars. La negociació dels Tractats d’Adhesió va obligar-los a resoldre els seus conflictes bilaterals i la integració a Europa els va apropar en tots els sentits -físic, amb la millora de la xarxa de transports i comunicacions, cultural, econòmic i polític. En afavorir la llibertat d’intercanvis i la llibertat d’establiment, la integració a Europa va donar també un enorme impuls al desenvolupament de les relacions econòmiques, que tan sols la crisi desencadenada al 2008 ha travat momentàniament. Per donar només un exemple, Espanya s’ha convertit en el client més important de Portugal i Portugal en el tercer client més important d’Espanya.

Aquests desenvolupaments van tenir una gran repercussió en el relacionament entre Portugal i Catalunya. El empresaris catalans foren dels primers a adonar-se de les oportunitats resultants de l’adhesió i a establir relacions amb Portugal. En consequència, Catalunya és avui dia, de totes les Comunitats Autònomes espanyoles, aquella amb la qual tenim millors relacions econòmiques. Inevitablement, el desenvolupament dels intercanvis comercials i de les inversions també ha repercutit en altres àrees, provocant un salt qualitatiu en la densitat i la riquesa de les relacions luso catalanes.

Aquestes relacions mai no han sigut tan intenses com avui. No és només el comerç, superior a cinc mil milions d’euros l’any, i les inversions recíproques; és també el turisme, lubrificat per l’existència d’un pont aeri entre Barcelona i Lisboa i Oporto i, d’aquí a pocs anys, per l’existència de l’AVE; és l’interès per la cultura portuguesa a Catalunya que es reflecteix, per exemple, en l’elevat nombre d’autors portuguesos publicats per editorials catalanes; és, també, la presència a Catalunya d’un nombre creixent de portuguesos -actualment prop de 20 000- no només estudiants sinó també persones que busquen aquí sortides professionals en totes les àrees.

A mesura que les nostres relacions amb Espanya es van desenvolupant, va tornant-se més clara la necessitat que Portugal tracti directament amb les diverses Comunitats Autònomes espanyoles. El poder que efectivament exerceixen i les competències de què disposen les fan tornar interlocutores indispensables si Portugal vol treure profit de tot el potencial de les seves relacions amb el païs veí.

Les mateixes Comunitats Autònomes disposen també d’una capacitat, encara que limitada, d’acció internacionals, que exerceixen cada cop més. Pel que fa a Catalunya, les institucions d’autogovern de què ja disposa són suficients per promoure un millor relacionament amb Portugal, per exemple en àrees com la llengua, la salut o la cooperació científica.

Portuguesos i espanyols donant-se l’esquena és un clixé que ha deixat de ser cert. Ans al contrari, cada cop som més a prop. Per això, és important que ens coneguem millor -que els portuguesos apreciïn Espanya en la seva diversitat i els espanyols Portugal en la seva singularitat- i que prenguem consciència que encara podem fer molt més conjuntament, tant a nivell intern com internacional.